EL GRAVAT (nocions bàsiques i pràctica)

• En aquest tipus de tècnica, la imatge es realitza a la matriu incidint, ratllant, tallant o buidant amb diverses eines, o bé a través de l'acció corrosiva dels àcids.

• Per tècniques de gravat en relleu s'entén aquelles en les què les àrees o línies que formen el dibuix o la imatge, corresponen a les zones de la matriu que no han estat rebaixades i han restat en relleu. Les principals són la xilografia i la linoleografia.

El gravat en relleu: la xilografia i la linoleografia 

• La paraula xilografia té el seu origen en els termes grecs xilon= fusta,  i grafos=dibuix o escriptura. En aquesta tècnica, s'utilitza com a planxa o matriu, un bloc de fusta . La matriu es treballa tallant i buidant els espais en blanc, mitjançant gúbies, ganivetes i burins, de manera que la imatge que es desitja estampar resta en relleu mentre que el fons està rebaixat. Conclòs el procés de gravat, es procedeix a l'entintat amb un rodet. La tinta es fixa únicament a la imatge en relleu, imatge que posteriorment es transfereix al paper en el procés d'estampació. Aquest procés pot realitzar-se manualment o mitjançant una premsa.

Matriu o planxa de fusta

Ganivetes

Gubia

Burí



• La linoleografia. Aquesta tècnica utilitza com a matriu el linòleum, un material flexible, lleuger i fàcil de tallar. El procés de treball i les eines són idèntics als de la xilografia, encara que, al ser un material més tou, resulta més fàcil de treballar. També el procés d'entintat i  estampació és similar al de la xilografia. Aquesta tècnica s'inicià amb l'aparició d'aquest material a finals del segle XIX

• Al taller varem tenir la oportunitat de treballar la tècnica del linòleum:
• Fem el dibuix a la planxa de linòleum amb l'ajuda d'un llapis, a partir del referent escollit per nosaltres.

 

Referent a partir del qual treballarem



• A continuació, i amb l'ajuda de burins, ganivetes o gúbies, procedirem al buidat.





Buidat de la planxa de linòleum.



• Una vegada finalitzat aquest pas, entintem de manera uniforme la planxa utilitzant un rodet.

Planxa de linòleum entintada



• Per últim, procedim a l'estampació, mitjançant una premsa o tòrcul. Aquest és el resultat:



Estampació sobre paper



• Vaig poder comprobar que si la tinta no s'aplica degudament, és a dir, de forma uniforme i en la seva justa mida, la tinta s'introdueix als surcs,  i el resultat no és el que s'espera...



Aplicació incorrecta de la tinta

 Tècniques de gravat en profunditat o calcogràfic

• Les tècniques de gravat en profunditat es denominen així perquè, al contrari que les de gravat en relleu, resten impresses, al paper, les línies o àrees que a la planxa s'han enfonsat.

• L'origen de la paraula calcogràfic ve del grec calcós =coure,  i grafos=dibuix. Així, gravat calcogràfic designa tant aquell realitzat damunt planxes de coure com a damunt planxes de zinc, ferro, acer, o qualsevol altre metall. El terme de gravat en profunditat va associat a l'entintat i a l'estampació, ja que s'entinten i estampen les línies o parts de la planxa gravades, és a dir, enfonsades o rebaixades.

• El gravat calcogràfic comprèn una multiplicitat de tècniques, que podem dividir en dos grans apartats:

• Tècniques directes:

• Burí. És una barra d'acer temperat de secció quadrada, romboïdal o circular, la punta de la qual està tallada a bisell. La part superior d'aquesta barra encaixa en un mànec de fusta que acaba en forma de mig bolet. Si la punta està ben afilada permet traçar línies, així com realitzar punteigs i incisions. Segons la inclinació del burí i la pressió exercida damunt la planxa, realitzarem línies i solcs més o menys profunds.

• Punta seca. És una tècnica similar a la del burí, l'única diferència és que en lloc del burí, s'utiliza una eina de punta esmolada, amb la qual l'artista dibuixa directament sobre la superfície de la planxa. Aquesta tècnica s'usa fonamentalment per traçar línies. El tret peculiar d'aquesta tècnica és que en ratllar la superfície de la planxa amb la punta, es produeix una cresta, anomenada barba, en un o en ambdós costats del solc. En entintar la planxa, tant el solc com les barbes retenen la tinta, de manera que en estampar la matriu sobre el paper, els contorns dels traços no apareixen gaire nítids, i tenen un aspect vellutat.

Puntes d'acer

• Mezzotinta. La imatge es treballa partint d'un fons negre homogeni. Per aconseguir aquest fons negre, la planxa ha de ser granejada, és a dir, es van obrint petits solcs amb el granejador o berceau fins a aconseguir una textura rugosa, granulada i uniforme. El  granejador o berceau és una eina amb un full dentat, en forma de mitja lluna que va ratllant la superfície de la planxa, en exercir pressió sobre ella amb un moviment de vaivé. Un cop granejada la planxa, es realitza sobre la planxa la imatge que es desitja traslladar al paper. Els blancs s'obtenen eliminant la textura rugosa de la planxa, és a dir, rebaixant la superfície de  la planxa amb el raspallador o aixafant-la completament amb el brunyidor.

Granejadors

• Tècniques indirectes:

• Aiguafort. Es cobreix la planxa amb un vernís resistent a l'àcid. Un cop sec el vernís, es realitza el dibuix amb una punta d'acer o un instrument similar que ens permeti aixecar-lo. A continuació, se sumergeix la planxa en un àcid, la composició del qual varia en funció del material de la matriu, així com dels resultats que es desitgin obtenir. Els traços oberts amb la punta són els que seran mossegats per l'àcid. La profunditat de les línies variarà segons el temps d'exposició de la planxa a l'àcid i segons la concentració d'aquest. La corrosió es pot realitzar en diferents etapes per produir distintes profunditats.



• Aiguatinta. En realitat és una tècnica pictòrica, perquè la seva finalitat és obtenir efectes tonals en una imatge. Sobre la planxa neta i desengreixada s'empolvora resina en pols i, a continuació, s'escalfa la planxa fins que la resina es fongui i s'adhereixi. Un cop adherida a la planxa, la resina actua com a protectora de la planxa. Els petits espais que queden al descobert entre els diminuts grans de resina, seran mossegats per l'àcid. Per aconseguir les diferents tonalitats es poden fer successives reserves amb vernís de les zones que es desitja protegir i successives immersions de la planxa a l'àcid. La intensitat del color dependrà del temps d'exposició de la planxa a l'àcid, ja que la profunditat dels solcs augmentarà paral·lelament al temps d'exposició.

• Vernís tou. El nom d'aquesta tècnica prové del tipus de vernís utilitzat per cobrir la planxa. Es tracta d'un vernís compost de cera, resina i llard que triga molt a assecar-se i s'adherix fàcilment a qualsevol superfície. La planxa es recobreix amb una capa fina i uniforme de vernís tou, aplicada amb un rodet. Aquest tipus de vernís permet reproduir la textura de qualsevol objecte que entri en contacte amb ell, com ara teixits, gases, fulles o cordons. Sovint, mitjançant aquesta tècnica l'artista cerca reproduir efectes similars als d'un dibuix realitzat a llapis. En aquest cas, sobre la planxa envernissada, es col·loca un full de paper sobre el qual es dibuixa amb un llapis o amb un eina de forma anàloga. La pressió exercida per la punta del llapis sobre el paper, fa que el vernís s'adhereixi al paper, deixant el metal  al descobert.



Tècnica del vernís tou



CERÀMICA II (procediments decoratius i pràctica)

Algunes tècniques de decoració:

• Sobre fang tendre:
• La decoració d'aresta, que consisteix en fer dibuixos impresos amb motllos.
• L'engalba, què és una barbotina aplicada a la peça tendre . Un cop aplicada, es deixa assecar i s'enforna. Si es vol un resultat brillant brunyirem la superfície un cop cuita, o bé aplicarem un esmalt.

• A classe varem tenir la oportunitat de treballar amb fang tou. Primer agafem una bola de fang, l'amassem entre dues regles (que fan de tope), i la planxa resultant, la tallem formant un quadrat.

• Posteriorment, fem el dibuix sobre un paper de la mateixa mida de la rajola. Amb l'ajuda d'un intrument (ganivet, punxó..etc), i amb el paper dibuixat sobre la rajola, tracem el dibuix, formant surcs, que delimitaran els diferents colors que volguem aplicar.

El meu company de pràctica repassant el dibuix sobre el fang

I aquest va ser el resultat:

• Sobre fang sec:



Sobre coberta o majòlica, que consisteix a aplicar primer l'esmalt i al damunt i sense coure aplicar-hi els colorants. S'ha de tenir en compte que la coloració d'alguns tons varia durant la cocció.
Sota coberta, que segueix el procediment contrari a l'anterior: s'aplica el colorant i a sobre el vernís. Si es vol evitar que els colors es corrin seria bo fer-ne dues cuites.



Una vegada traçat el dibuix amb l'ajuda d'un punxó, es procedeix a aplicar el color.








Aquest és el resultat després d'aplicar el vernís i enfornar.




• Esgrafiat. Es dóna una capa d'engalba,  i un cop seca, es rasca per tal de deixar veure el to de sota.



Es dibuixa rascant l' engalba amb un punxó



CERÀMICA I (nocions bàsiques)

L'argila

• És la terra més apta per treballar en ceràmica , ja que és plàstica (pren i guarda la forma que li donem) i porosa (accelera el procés d'assecament). 
• Les terres plàstiques estan fetes d’argila que prové de la descomposició de diferents roques.
   Aquestes tenen la propietat de poder vitrificar-se i barrejar-se amb altres elements, com per exemple, l'aigua i altres minerals.

Classificació de les argiles segons el seu punt de fusió:

•  Argiles pures (o caolíniques), característiques perquè són poc plàstiques i vitrifiquen a una temperatura molt alta (la porcellana)
•  Argiles refractàries (o terres de foc). Resisteixen altes temperatures i generalment són emprades per la creació d'escultures.
•  Argiles sedimentàries (o de baixa temperatura). Les menys pures i les més plàstiques, amb moltes impureses, amb més aigua i amb més matèria orgànica (gres, argiles blanques, vermelles o negres).

Classificació segons els materials que li afegim, i que alhora canvien les propietats de l'argila:

•  Refractaris o materials que augmenten el seu punt de fusió, com la sorra i la xamota. Donen un aspecte més granulós i la fan més adhesiva, disminuint-ne l'encongiment. 
•  Fundents o materials que disminueixen el seu punt de fusió, com el talc, el fedepat i els òxids de ferro.
•  Colorants, com l'òxid de ferro (vermell), diòxid de manganès (marró fosc) o terra d'Alcanyís (blanc).

L'experta en ceràmica Carme Riu, ens va fer demostracions sobre les diferents tècniques que podem fer servir per treballar el fang:

• Tècnica de la bola. Fem una bola amb el fang i posteriorment presionem amb el dit per fer un forat. A partir d'aquest , se li dona forma a la massa.

Tècnica de la bola

• Tècnica dels "xurros".

Tècnica dels "xurros".

• Tècnica de la planxa.

Demostració de la tècnica de la planxa.

• Tècnica del torn.

El torn és una màquina molt simple utilitzada per donar forma arrodonida a la ceràmica.  Antigament el torn es movia mitjançant el moviment dels peus de l'artesà, però actualment es fan servir torns elèctrics, que permeten ajustar la velocitat al gust de l'artista.

LA PINTURA AL FRESC

Preparació del suport

• Sobre una paret, aplicarem una barreja de 2 parts de sorra per una de calç. Es fa gruix (arricio) amb un remolinador, per dona textura.
• El següent pas és l'aplicació d'una segona capa, formada  per una barreja de calç + sorra (intonaco), que dona el lluit (és aquesta capa sobre la qual pintarem).

Preparació del dibuix

Els passos a seguir son el següents:

• Tirar la primera corda, per delimitar la superfície sobre la qual es pinta.
• Línies de marcació. Es delimiten amb un estilet o compàs (son visibles a alguns frescs de l'art romànic).
• Sinòpia, que no és més que un esboç del dibuix (monocrom, d'un to vermellós). Era molt freqüent al treccento i quatroccento.
• Altres tècniques:
• Cartone. Es fa el dibuix a un cartró de les mateixes mides del dibuix que volem plasmar al mur, i es foraden els contorns. Pels petits forats es deixa passar pols de carbó, que quedarà impregnat a la paret.
• Ricalco. Es coloca un paper sobre el suport, i es dibuixa amb l'ajuda un ganivet.
• Quadratura. Es fa el dibuix a petita escala sobre una quadrícula, i després es plasma a proporció.
• Afegeixo un parell de links, on podem observar com es treballen els preliminars i l'execució de la pintura mural.

http://www.youtube.com/watch?v=FBN-LwSNack&feature=relmfu (a partir del minut 5)

http://www.youtube.com/watch?v=_PpmhYe7BQY&feature=relmfu

• El resultat de la pràctica a classe va ser aquest:



Altres tècniques sobre mur

Esgrafiat al pati de les magnòlies (Girona)

Estuc arabesc

  

EL MUR COM A SUPORT (nocions bàsiques)

• EL MUR (suport):
• Els primers suports que  es van fer servir van ser pedres. S'han trobat restes d'aglutinants, però en contades ocasions.
• A les zones on hi abunda la pedra calissa, s'utilitzava:
• La tàpia, que és un entramat de canyís, empastat de calç o fang.
• Fibres vegetals + fang (sobretot a Messopotàmia)
• Adob, que no és més que totxo fet a mà i que es deixa assecar al sol (p.ex, a la cultura azteca i a Egipte). Posteriorment s'emprà a Roma (la diferència és que el totxo estava cuit).



Fresc de la tomba de Nebanon (arquitecte reial)



• EL MORTER (calç + sorra):
• Al s. XVIII, s'utilitzava la marca de morter "Portland". Anteriorment el morter era de ciment o de calç.
• La calç (carbonat càlcic) i el procés per obtenir un bon suport:
• Es cou la pedra depurada a 900º per eliminar les impureses i deshidratar la pedra. Després es torna a hidratar avocant la pedra depurada a un recipient ple d'aigua. Aquesta barreja ja és apte per fer el morter (barregem el blanc de calç amb la sorra).

• ELS PIGMENTS:
• Els pigments més aptes per aquest tipus de suport son:
• Ôxid de ferro vermell.
• Ocres
• Negres (minerals, vegetals)
• Blanc de la calç
• Terres verdes
• Lapislàtzuli (blau)
• Els pigments derivats del plom son incompatibles amb la calç.

OLI I ACRÍLIC (pràctica)

Preparació de l'oli:

Oli de llinosa + pigments, els quals barrejarem tenint en compte l'espessor que proporciona l'oli.





Barreja dels pigments i l'oli de llinosa

  




manos a la obra!







Resultat final

Preparació de l'acrílic (pintura plàstica):

• Pigments + aigua +  cullerada de làtex

Resultat final acrílic.

Observacions:

• Com vaig comentar a una entrada anterior, l'oli requereix més tècnica, i el procés d'assecament és molt més prolongat, que per exemple, el de l'acrílic. L'acrílic permet treballar sobre una superfície ja pintada, perque, al assecar-se casi instantàniament, els colors no es barregen.
• Els colors semblen ser més intensos utilitzant pintura acrílica.

PINTURA A L'OLI I VERNISSOS (nocions bàsiques)

• La pintura a l'oli dóna més possibilitats que altres materials, però també demana més tècnica.
• Per pintar a l'oli, necessitarem: OLI + PIGMENTS + ADITIUS (vernissos, assecatius, mediums)
• El procés d'assecat és molt diferent, per exemple, del procés d'assecat del tremp. La raó, és que l'oli s'oxida. Així, l'oli de lli és molt assecant, contràriament al de girasol, que ho és molt poc. La rapidesa del procés d'assecament dependrà de la quantitat d`àcid  lindeic.
• Els principals assecants són: el cobalt, el Haarlem, Courtrai. Com a principal desventatge d'aquests, cal destacar que tenen tons molt foscos.
• Els vernissos:
• Serveixen per protegir, creant una mena de pel·lícula que aïlla la pintura de la superfície.
• Tipus de vernissos (segons la finalitat)
• Per pintar
• Per retocar (refresca la pintura)
• Per donar el toc final.
• Composició del vernís:
• Resina+diluent (p.ex. aiguarràs).
• Resines tobes (màstic, dàmmar, sandàcara, colofònia)
• Resines fòssils (ambre, copal, goma laca)
• Preparació del vernís (imatge):
• Triturem la resina dàmar. Fem un saquet amb la resina triturada i el fiquem, penjant, en un pot d'aiguarràs (no pot tocar el fons del pot, perquè s'enganxaria).

IMPRIMACIÓ DE LA TELA

• La imprimació de la tela consisteix en preparar-la, segellar-la, per poder-la utilitzar. 
• El mètode d'imprimació variarà segons el material que utilitzem per pintar, així doncs:
• Per aquarel·la, utilitzarem procediments aquosos, fent una preparació magre.
• Per oli, grassa.
• Per evitar problemes, és millor fer la preparació magre: cola de conill + blanc d'Espanya (que ens servirà per donar gruix).
• Referent a la cola de conill, cal destacar que segons el suport que anem a imprimir, la seva quantitat serà una o altre:

• Per fusta: 100grs de cola de conill x 1 litre d'aigua
• Per tela: 70 grs. de cola de conill x 1 l. d'aigua
• Per Tremp: 50 grs. de cola de conill x 1 l. d'aigua

• Nosaltres a classe farem una preparació a base de  50 grs. de casseïna  (llet descremada deshidratada), 1 cullarada sopera d'amoníac, 1/4 l. d'aigua, i a tota aquesta barreja, li afegirem mig litre d'aigua.
• Feta la barreja, i amb l'ajuda d'un pinzell de punta ample o d'un rodet, cubrirem la tela donant, com a mínim, 4 capes, cadascuna en una direcció diferent.

LA TELA COM A SUPORT

• A l'antiguitat ja es pintava sobre tela, com testifica la referència de Plini el Vell a un retrat de Neró executat sobre una tela de més de trenta metres. No obstant això, es conserven poques pintures sobre tela anteriors al segle XIV, ja que normalment es pintaven sobre tela temes profans, com banderes o decoracions festives, el que dificultà la seva conservació.
• A partir del Renaixement es  generalitza l'ús d'aquest suport.
• En llocs com la Venècia del segle XVI, el llenç va avantatjar al fresc per ser més resistent al fred i la humitat de l'hivern.

Avantatges de la tela

• Transportable, econòmica
• Resistent a la tracció i al trencament
• És fàcil de preparar
• Superfície regular

Desventatges

• Aparició de fongs i bacteris
• Oxidació
• Acció dels àcids
• Pèrdua d'elasticitat

Tipus de tela:

• Naturals
• Origen vegetal (lli, cotó, cànem)
• Origen animal (seda)
• Artificials
• Nylon, rayon..etc.

El muntatge del bastidor (pràctica)

• Situem el bastidor sobre una tela que sobrepassi la seva superfície. A continuació, tensem la tela pels cantons opostats, i la fixem, grapant-la. Finalment, i sense deixar de tensar, grapem tots els angles del bastidor. Ja tenim la tela a punt per pintar.

http://www.youtube.com/watch?v=4Y2FwA4NCjY&feature=related

TREMP A L'OU SOBRE DAURAT

En aquest cas farem servir una tècnica mixta: el tremp d'oli amb ou.

Com ja sabem, per fer la "pintura", necessitem dos elements: el pigment i l'aglutinant.

Preparació de l'aglutinant:

• 1 rovell d'ou + vernís (que donarà brillantor) + 1 cullarada d'oli de lli + aigua

Una vegada tenim l'aglutinant fet, preparem la pintura:

• 1 cullarada de pigment + 1 cullarada d'aigua + unes gotes de la barreja preparada anteriorment.

EL DAURAT

• L'or s'utilitza artísticament des de que l'home el considera valuós (és a dir, des de l'Antiguitat).
• Les primeres restes de llàmines daurades sobre fusta les trobem a Egipte, tot i que es creu que a l'antiga Xina també es coneixia la tècnica. Roma va adquirir la tècnica a través dels egipcis, i així va passar a ser molt utilitzat pel cristianisme. A Bizanci, per exemple, s'emprava l'or sobre qualsevol superfície (fusta, pedra, reixes..etc.)
• A Catalunya, les persones que es dedicava a aprimar les llàmines d'or s'anomenaven batifullers.
• Procés d'allisament de l'or: es fonia l'or, es feien lingots, aquests es passaven per un llaminador, i posteriorment s'aprimava a cop de martell. Amb 15 grams d'or es podien arrivar a treure 1000 fulls.

• Mètodes del daurat:
• A l'aigua.
• Mordent (líquid que no s'acaba de secar, per enganxar d'aquesta manera l'or)
• Mixtión (oli de llinosa + resina, que fa de secatiu)
• Sisa

• Tècniques:
• Estergir (fer el dibuix, i amb un punxó foradar el contorn, passant el carbó pels forats).
• Estofat (tipus de brodat de fil d'or sobre seda).Tipus:
• esgrafiat (o gravat o llamat), que consistia en rascar l'or amb una canya.
• Cicellat, punxar l'or amb puntes de diferents formes.
• A punta de pinzell (pintar directament sobre l'or amb un pinzell).
• Colradura (utitlitzar un altre metall i aplicar-li una pintura groguenca que imités l'or)
• Pastiglia (relleu amb escaiola, que a vegades es feia amb cera.
• Niello (coure + plata + sulfur de plom= líquid negre molt utilitzat al nord d'Europa durant l'Edad Mitjana.
• Encarnat (tècnica que donava com a resultat la imitació de la pell humana)

PRÀCTICA:

Daurat sobre fusta.

 Estris utilitzats:

• Petita planxa de fusta (fullola)
• Pinses
• Pols talc
• Pà d'or
• Cola de conill

Sobre la fusta, i amb l'ajuda d'un pinzell,  apliquem la cola de conill per enganxar l'or, prèviament tallat amb un cúter, i manipulat amb els dits empolsats de talc (per evitar que s'enganxi). Posteriorment s'apliquen les petites plaques de pà d'or a la taula, fins que quedi totalment coberta. El següent pas és brunyir-lo, per tal que quedi uniforme i llis.

 

LA FUSTA COM A SUPORT (nocions bàsiques)

• L'època daurada de la fusta va ser l'Edad Mitjana (Exemple: retrats d'Al-fayum, utilitzant la tècnica del tremp sobre sicomor).

Retrat d'Al-fayum



• Al segle XV (època en que neix el mercat de l'art), es deixa de treballar amb fusta en favor de la tela, a causa de les dimensions de l'obra (la tela era més fàcil de transportar).
• Al segle XIX es reprèn la seva utilització, ja que sobre la fusta es pot pintar mitjançant tots els procediments pictòrics (menys el fresc).
• Composició de la fusta: -50% de cel·lulosa (reté la humitat), 25% de lignina (li dona duresa i rigidesa), i 25% d' hemicel·lulosa (uneix les fibres de la fusta)
• Propietats fisiques: duresa, plasticitat, flexibilitat, elasticitat, higroscopicitat (absorbeix la humitat) i anisotropia (la fusta es comporta de forma diferent segons la direcció de les seves fibres).
• Sistema d'unió per la construcció d'un retaule: unió viva (amb cola orgànica), cola de milano, falses llengüetes, ales de papallona, endrapat (enganxar amb cola una tela, unint així les fustes), calafatejat (tècnic utilitzada des del segle XII, i que consistia en posar tires juntes), i travessers (clavats amb claus o encaixats).
• Tipus de fusta: abet ( a Itàlia), noguera (França), Roure i saüc (Alemanya, Flandes), castanyer i pi (Portugal)...etc. Al segle XVI s'importava caoba i saüc d'Amèrica.
• Agents destructors de la fusta: biòtics (fongs, insectes), i abiòtics (sol, llum, humitat, cops..etc.)

TINTES

Els principals tipus son:

• La tinta, que es basa en negre de carbó barrejat amb aigua i un agent emulsionador (a Egipte utilitzaven la goma aràbia o resines).
  Un altre tipus de tinta que es va fer servir molt és la ferrogàl·lica, extret de les gaies (malaltia dels roures), i que amb el temps agafa una tonalitat marronosa (en el seu origen és negre). Molts manuscrits s'han trobat foradats a causa de la seva acidesa.
• El bistre, que no és més que sutge barrejat amb aigua. Utilitzat sobretot a Holanda als segles XVI-XVII.
• Sèpia (tinta de-)

Instruments

• Plomes d'au. Es tallaven per un extrem de forma inclinada. Les més valuosas eren les d'oca.
• Calamus (canya de bambú). Més porosa que la ploma, i idònia per fer traços curts (p. ex., la lletra gòtica
• Plomes metàl·liques, que es van començar a utilitzar a partir del segle XVIII.
• Tinter

PRÀCTICA

Instruments utilitzats: ploma metàl·lica, calamus, pinzell, tinta.

• Pels contorns més llargs (montanyes i arbre) vaig utilitzar la ploma metàl·lica, i pels més curts (les cases), la canya de bambú. Les diferents tonalitats de grisos les vaig aconseguir mullant el pinzell, que també vaig fer servir per dibuixar els estels i omplir l'interior dels contorns més voluminosos (muntanyes/arbre).

PIGMENTS

Els pigments els podem classificar segons la seva procedència:

• Orgànica (natural o artificial)
• Inorgànica (natural o artificial)

Així, per exemple, trobem dins la classificació orgànic-natural-animal, el múrex (estret d'un molusc amb el que obtenim un to violeta), la cotxinilla i el kermes. De procedència vegetal trobem la laca de granza, l'indigo, la rúbia (arrels a partir de les quals obtenim el vermell), la sang de dragó, el safrà, i la gomaguta (s'obté un to groc amarronat, fet servir a la pintura a l'oli, i que s'extreu del fruit d'un arbre anomenat Gamboge)

Els artificials inorgànics: el blanc de plom, el verdignis (blau aturquesat molt utilitzat a les pintures dels segle XV-XVI), i el groc de crom (pigment de to ataronjat, derivat del crom)

MATERIALS I PROCEDIMENTS

Els aglutinants, que serveixen per enganxar el pigment al suport, protegir el pigment i donar qualitat visual a la pintura (brillantor), els podem classificar segons els tipus:

• Aquosos:
• Solubles: gomes (aràbiga, de cirerer i tragacàn), coles (cola de conill, gelatina, cola d'ossos d'animals vells=cola forta)
• Emulsius: casseïna o "cola freda", ou, polímers (pintura plàstica).

• Grassos:

• Oli (de llinosa, de nous, d'opidera), cera (d'abella), resina...etc.  

PRÀCTICA: L'AQUAREL·LA

Preparació de l'aquarel·la:

-Barregem el pigment amb aigua, i li afegim una cullarada d'aglutinant, en  aquest cas, goma aràbiga.

 

Observacions:

• La correcta proporció d'aigua/pigment/goma aràbiga és de màxima importància si volem que la pintura s'adhereixi adequadament al paper, i que aquest, amb un excés d'aigua, no es deformi.
• Quan més espessa és la solució, més intensitat tenen els colors, i al contrari.
• Rapidesa en el procés d'assecament de la pintura.



ESTRIS I MATERIALS DE DIBUIX

Comencem parlant de l'origen dels pinzells (els primers provenen de l'Antic Egipte), les seves parts (mechón, casquet i mànec) i dels diferents tipus: de punta rodona ( per pintar a l'aigua, pq la reté), i de punta cuadrada (utilitzats per pintar a l'oli). La brotxa, un pinzell amb la punta molt gruixuda amb un forat al centre (per retenir la pintura), s'utilitza normalment per pintar grans superfícies.

Continuem amb els materials de dibuix, concretament amb els que utilitzarem per treballar en sec:

• El grafit, que s'extreu del mineral "plombagina" (les mines dels llapis estan fetes de plombagina + argil·la).
• La sanguina, que s'extreu d'una varietat d`òxid de ferro (hematites), i que serveix per fer pigments de color vermell.
• El carbonet, que no son més que branques carbonitzades a foc molt lent (la duresa del carbonet i la seva qualitat dependran del temps de cocció i del tipus de fusta).
• Guixos de colors (llapis), formats per pigment, argil·la blanca (que endureix la massa), i cera d'abella (per enganxar el pigment i estovar-lo).
• El clarió, tipus de guix que serveix per aclarir.

PRÀCTICA

l' Elecció dels referents.

El primer que vaig tenir en comte va ser el grau de dificultat dels referents. Poc acostumat a dibuixar, (per no dir que no dibuixava des dels 14 anys), vaig optar per obres de línies sencilles, i alhora, pq no, que m'agradessin. Van Gogh (la nit estrellada), Miró en la seva primera etapa, i el Keith Haring em van semblar bones opcions, i a l'alçada de les meves possibilitats.

He de confessar que el primer dia que em vaig trobar el paper de dibuix en blanc a la taula, i el carbonet entre els dits, em vaig quedar "paralitzat", sense saber per on començar...Tot i així, després d'uns segons de dubte, ment i dits van reaccionar, i aquest va ser el resultat:

El dos materials que vaig utilitzar per treballar en sec, van ser el carbonet, i el clarió (tipus de guix que serveix per aclarir, tal i com indica la mateixa paraula).

Vaig comprobar que tant amb l'un com amb l'altre, es podien aconseguir diferents efectes, segons la posició de la barreta (de punta pels contorns i horitzonal o difuminant amb els dits per cobrir l'interior de les formes).