- En aquest tipus de tècnica, la imatge es realitza a la matriu incidint, ratllant, tallant o buidant amb diverses eines, o bé a través de l'acció corrosiva dels àcids.
- Per tècniques de gravat en relleu s'entén aquelles en les què les àrees o línies que formen el dibuix o la imatge, corresponen a les zones de la matriu que no han estat rebaixades i han restat en relleu. Les principals són la xilografia i la linoleografia.
El gravat en relleu: la xilografia i la linoleografia
- La paraula xilografia té el seu origen en els termes grecs xilon= fusta, i grafos=dibuix o escriptura. En aquesta tècnica, s'utilitza com a planxa o matriu, un bloc de fusta . La matriu es treballa tallant i buidant els espais en blanc, mitjançant gúbies, ganivetes i burins, de manera que la imatge que es desitja estampar resta en relleu mentre que el fons està rebaixat. Conclòs el procés de gravat, es procedeix a l'entintat amb un rodet. La tinta es fixa únicament a la imatge en relleu, imatge que posteriorment es transfereix al paper en el procés d'estampació. Aquest procés pot realitzar-se manualment o mitjançant una premsa.
 |
| Matriu o planxa de fusta |
 |
| Ganivetes |
 |
| Gubia |
 |
| Burí |
- La linoleografia. Aquesta tècnica utilitza com a matriu el linòleum, un material flexible, lleuger i fàcil de tallar. El procés de treball i les eines són idèntics als de la xilografia, encara que, al ser un material més tou, resulta més fàcil de treballar. També el procés d'entintat i estampació és similar al de la xilografia. Aquesta tècnica s'inicià amb l'aparició d'aquest material a finals del segle XIX
- Al taller varem tenir la oportunitat de treballar la tècnica del linòleum:
- Fem el dibuix a la planxa de linòleum amb l'ajuda d'un llapis, a partir del referent escollit per nosaltres.
 |
| Referent a partir del qual treballarem |
- A continuació, i amb l'ajuda de burins, ganivetes o gúbies, procedirem al buidat.
 |
| Buidat de la planxa de linòleum. |
- Una vegada finalitzat aquest pas, entintem de manera uniforme la planxa utilitzant un rodet.
 |
| Planxa de linòleum entintada
|
- Per últim, procedim a l'estampació, mitjançant una premsa o tòrcul. Aquest és el resultat:
 |
| Estampació sobre paper |
- Vaig poder comprobar que si la tinta no s'aplica degudament, és a dir, de forma uniforme i en la seva justa mida, la tinta s'introdueix als surcs, i el resultat no és el que s'espera...
 |
| Aplicació incorrecta de la tinta |
Tècniques de gravat en profunditat o calcogràfic
- Les tècniques de gravat en profunditat es denominen així perquè, al contrari que les de gravat en relleu, resten impresses, al paper, les línies o àrees que a la planxa s'han enfonsat.
- L'origen de la paraula calcogràfic ve del grec calcós =coure, i grafos=dibuix. Així, gravat calcogràfic designa tant aquell realitzat damunt planxes de coure com a damunt planxes de zinc, ferro, acer, o qualsevol altre metall. El terme de gravat en profunditat va associat a l'entintat i a l'estampació, ja que s'entinten i estampen les línies o parts de la planxa gravades, és a dir, enfonsades o rebaixades.
- El gravat calcogràfic comprèn una multiplicitat de tècniques, que podem dividir en dos grans apartats:
- Tècniques directes:
- Burí. És una barra d'acer temperat de secció quadrada, romboïdal o circular, la punta de la qual està tallada a bisell. La part superior d'aquesta barra encaixa en un mànec de fusta que acaba en forma de mig bolet. Si la punta està ben afilada permet traçar línies, així com realitzar punteigs i incisions. Segons la inclinació del burí i la pressió exercida damunt la planxa, realitzarem línies i solcs més o menys profunds.
- Punta seca. És una tècnica similar a la del burí, l'única diferència és que en lloc del burí, s'utiliza una eina de punta esmolada, amb la qual l'artista dibuixa directament sobre la superfície de la planxa. Aquesta tècnica s'usa fonamentalment per traçar línies. El tret peculiar d'aquesta tècnica és que en ratllar la superfície de la planxa amb la punta, es produeix una cresta, anomenada barba, en un o en ambdós costats del solc. En entintar la planxa, tant el solc com les barbes retenen la tinta, de manera que en estampar la matriu sobre el paper, els contorns dels traços no apareixen gaire nítids, i tenen un aspect vellutat.
 |
| Puntes d'acer |
- Mezzotinta. La imatge es treballa partint d'un fons negre homogeni. Per aconseguir aquest fons negre, la planxa ha de ser granejada, és a dir, es van obrint petits solcs amb el granejador o berceau fins a aconseguir una textura rugosa, granulada i uniforme. El granejador o berceau és una eina amb un full dentat, en forma de mitja lluna que va ratllant la superfície de la planxa, en exercir pressió sobre ella amb un moviment de vaivé. Un cop granejada la planxa, es realitza sobre la planxa la imatge que es desitja traslladar al paper. Els blancs s'obtenen eliminant la textura rugosa de la planxa, és a dir, rebaixant la superfície de la planxa amb el raspallador o aixafant-la completament amb el brunyidor.
 |
| Granejadors |
- Tècniques indirectes:
- Aiguafort. Es cobreix la planxa amb un vernís resistent a l'àcid. Un cop sec el vernís, es realitza el dibuix amb una punta d'acer o un instrument similar que ens permeti aixecar-lo. A continuació, se sumergeix la planxa en un àcid, la composició del qual varia en funció del material de la matriu, així com dels resultats que es desitgin obtenir. Els traços oberts amb la punta són els que seran mossegats per l'àcid. La profunditat de les línies variarà segons el temps d'exposició de la planxa a l'àcid i segons la concentració d'aquest. La corrosió es pot realitzar en diferents etapes per produir distintes profunditats.
- Aiguatinta. En realitat és una tècnica pictòrica, perquè la seva finalitat és obtenir efectes tonals en una imatge. Sobre la planxa neta i desengreixada s'empolvora resina en pols i, a continuació, s'escalfa la planxa fins que la resina es fongui i s'adhereixi. Un cop adherida a la planxa, la resina actua com a protectora de la planxa. Els petits espais que queden al descobert entre els diminuts grans de resina, seran mossegats per l'àcid. Per aconseguir les diferents tonalitats es poden fer successives reserves amb vernís de les zones que es desitja protegir i successives immersions de la planxa a l'àcid. La intensitat del color dependrà del temps d'exposició de la planxa a l'àcid, ja que la profunditat dels solcs augmentarà paral·lelament al temps d'exposició.
- Vernís tou. El nom d'aquesta tècnica prové del tipus de vernís utilitzat per cobrir la planxa. Es tracta d'un vernís compost de cera, resina i llard que triga molt a assecar-se i s'adherix fàcilment a qualsevol superfície. La planxa es recobreix amb una capa fina i uniforme de vernís tou, aplicada amb un rodet. Aquest tipus de vernís permet reproduir la textura de qualsevol objecte que entri en contacte amb ell, com ara teixits, gases, fulles o cordons. Sovint, mitjançant aquesta tècnica l'artista cerca reproduir efectes similars als d'un dibuix realitzat a llapis. En aquest cas, sobre la planxa envernissada, es col·loca un full de paper sobre el qual es dibuixa amb un llapis o amb un eina de forma anàloga. La pressió exercida per la punta del llapis sobre el paper, fa que el vernís s'adhereixi al paper, deixant el metal al descobert.
 |
| Tècnica del vernís tou |
